Català, llengua europea mitjana

EL CATALÀ, LLENGUA MITJANA EUROPEA: CONTEXTOS I DINÀMIQUES

L’extraordinària diversitat de les situacions de contacte i de minoritat o minorització lingüística que es produeixen actualment en el planeta fa necessària una distinció tipològica important entre els diferents casos si hom vol aprofundir-ne la comprensió i imaginar actuacions glotopolítiques eficaces en favor del manteniment de la diversitat linguística. Tot i que aparentment pot semblar que les situacions de contacte lingüístic evolucionen com a mecanismes automàtics i ineluctables seguint uns mateixos paràmetres, una mirada més acurada mostra la complexitat de les interrelacions que es produeixen entre els factors i  les diferents seqüències en què tenen lloc. Com ocorre en altres processos socioculturals, cal reconèixer que també en un alt nombre d’aquests casos la predictibilitat pot ser baixa o impossible, i molt més en aquells en què la relació proporcional majoria-minoria no és absolutament extrema  i en què els ritmes i les formes evolutives són més indeterminats.

Sovint, molts d’aquests casos més indeterminats pertanyen precisament a la tipologia que pot presentar més oportunitats de manteniment i desenvolupament sostenible de la diversitat lingüística, car no són situacions de minoritat radical i de grandíssimes diferències en els factors cabdals, com pot ocórrer al contrari en casos en què la preservació de la llengua minoritària pot presentar-se molt més difícil i insegura. Tot i així, però, aquells són casos en què l’estabilitat del grup minoritari no és pas garantida i que poden evolucionar  -encara que sigui més gradualment-  cap a un abandonament de l’ús del codi en minoritat que posi en perill la seva continuïtat.

Prenent, com a exemple, els distints casos de l’àrea lingüística catalana, podem observar com, malgrat l'important nombre de parlants i la consecució d'altes quotes d’autogovern a Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears, el manteniment i desenvolupament de la llengua pròpia no sembla pas estar plenament assegurat arreu i els grups més conscients expressen periòdicament la seva preocupació. Igualment pot ocórrer a Galícia, Euskadi o el País de Gal·les, casos en què també malgrat la possibilitat d’intervenció dels poders públics locals i autonòmics, l’evolució sociolingüística resta incerta. A més, en aquest moment històric, molt més interdependent i global que en etapes anteriors de la humanitat, la minoritat lingüística pot fer-se més acusada i aguda a causa dels processos tecnoeconòmics unificadors en marxa i dels nous i massius desplaçaments migratoris. Així, fins i tot situacions fins ara força estabilitzades com per exemple les de Nova Brunsvic o Quebec poden anar entrant en crisi a causa dels canvis globals que es puguin anar produint en el futur immediat, que sens dubte duran a un augment de la poliglotització i a un augment de l’ús i de la presència de les grans llengües, i en especial de l'anglès. Igualment, comunitats lingüístiques mitjanes com ara la sueca, la danesa, la neerlandesa, o bé l'eslovena, la letona, etc., amb un nombre de parlants menor o no gaire diferent de la catalana, entren en una situació nova en aquesta època de globalització tecnoeconòmica, d'integracions polítiques supraestatals i de més moviments migratoris.

Així, aquesta tipologia de comunitats lingüístiques mitjanes (MLC en la seva terminologia en anglès,  Medium-sized language communities) constitueixen una configuració sociolingüística i glotopolítica específica per tal com no tenen la seguretat i estabilitat que un molt gran nombre de parlants atorga als grups lingüístics humans però tampoc no es troben en  una situació absolutament minoritària i de total dependència com és el cas de molts altres conjunts. Pertanyen, doncs, a societats tecnoeconòmicament avançades, amb sistemes democràtics d’organització, que poden gaudir d’autoestima col.lectiva i d’una identitat específica altament valorada i apreciada.

Tot plegat, doncs, demana un avenç important en una nova comprensió dels processos sociolingüístics que tingui en compte els nous factors intervinents actualment en les relacions entre llengües i pugui arribar a identificar i/o a proposar actuacions glotopolítiques innovadores per part dels poders públics, així com també a crear nous discursos sobre la sostenibilitat lingüística més adequats als fenòmens que contemporàniament s’estan produint.